Text: Aurèlia Esteve, amb extrets de “Mirall trencat” (Club Editor Jove, núm 27, novena edició, Barcelona 1999) | Fotografia: Jaume Martí.

El llorer (Laurus nobilis), l’arbre símbol de la immortalitat i de l’eternitat, cobra un rellevant protagonisme a Mirall trencat (Club Editor Jove, núm 27, novena edició, Barcelona 1999). Aquesta novel·la, que Mercè Rodoreda acabà a Romanyà de la Selva on va viure els darrers anys de la seva vida, és un mític retrat de la societat barcelonina des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, a través de la història d’una família de l’alta burgesia que viu en una gran torre amb un esplèndid jardí al barri de Sant Gervasi. Una família on tots els personatges guarden algun secret, com ens explica l’autora en el seu pròleg: «una novel·la on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar i el qui manca d’amor busca que n’hi donin sigui com sigui: en l’espai d’una hora o en l’espai d’un moment.» pàg. 15

Mirall trencat és també una novel·la en la qual Mercè Rodoreda selecciona les flors (violetes, roses, glicines, clavells…) i els arbres (cedres, llorers…) per explicar els sentiments i els records dels personatges.

A l’inici de la novel·la, el llorer ja cobra un protagonisme premonitori («fa basarda») en la descripció del jardí dels Valldaura:

«Donaren una volta pel camí de lloses que passava arran de la casa. A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. -Oi que és un llorer?- preguntà la Teresa. -Sí, senyora, i no en veurà gaires de tan alts. Més enllà del llorer hi havia un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Travessaren l’esplanada i la Teresa, tot mirant l’espessor d’arbres que hi havia, pensà: És bonic però fa basarda.» pàg 54.

El llorer és l’arbre que a la novel.la representa el personatge de la Maria, arbre que escollirà per suïcidar-se amb el desig d’assolir l’eternitat:

«El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. -Vaig a buscar fulles. L’Armanda recordà aquella nit de tempesta: la tia Anselma havia explicat que el vent s’enduia la teulada i que la Sofia, petitona, plorava sense parar. El vent esqueixà la branca mare del llorer… però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. Quan posaren el parallamps totes respiraren tranquil·les. Havia estat una temeritat viure en aquella casa amb aquelles torratxes tan altes sense parallamps. La Júlia sortí a fora. (…). Es quedà plantada a la sortida de la cuina mirant el parc. No s’hi hauria aventurat pas a la nit. Feia dos anys que era a la casa i encara li feien por els arbres; li semblava que creixien tots alhora i que es deien coses entre ells. (…) Al llorer arran de la casa només li tocava el sol pel matí. Tenia branques i brots baixos que els senyorets no deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar fulles sense que els calgués escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d’uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d’estries vermelles. Aquells regalims brillaven. Els tocà amb la punta d’un dit i no feia olor de res. Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llençol hagués caigut d’un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer. Tornà a passar el dit pels regalims i arrencà a córrer esperitada i cridant que per la soca del llorer baixava sang.» pags. 190-191.

Laurus nobilis Jaume Marti CC BY NC