Text: Aurèlia Esteve, amb extrets de “La meva Cristina i altres contes” (Biblioteca Hermes, 2001) | Fotografia: Joaquim Reberté.
Al conte «Aquella paret, aquella mimosa», del recull La meva Cristina i altres contes (Biblioteca Hermes, 2001), Mercè Rodoreda ens narra la soledat i la melangia d’una criada jove, que porta el nom d’una flor: Crisantema. És en aquest conte on l’autora ens descriu la mimosa amb unes imatges pictòriques molt suggerents:
«Un dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d’aquell blau de nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig veure que l’arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel…» pàg. 72
L’al·lergia que la protagonista agafa sota la mimosa li durarà tota la vida. Igual que el record del soldat de qui encara està enamorada:
«Em va dir que el que jo tenia era un refredat de primavera. Li vaig explicar que havia passat un parell d’hores amb brusa de seda sota d’una mimosa. ( …) El refredat em va durar com si em volgués durar tota la vida; semblava que ja el tenia acabat i rebrotava: pessigolles al nas i esternuts, i els atacs de tos a la nit. I jo contenta. Després, quam anava a la farmàcia, encara que només anés a comprar àcid bòric, el dependent, ja se sabia: vigili la mimosa.» pàg. 75.
