Text: Aurèlia Esteve, amb extrets de Mirall trencat (Club Editor Jove, núm 27, novena edició, Barcelona 1999) | Fotografia: Pep Alboquers.
Diuen que l’heura (Hedera helix) pot arribar a viure més de 500 anys. La persistència doncs de l’heura envairà i romandrà al jardí dels Valldaura, quan la decadència i la mort assetja els protagonistes de Mirall trencat (Club Editor Jove, núm 27, novena edició, Barcelona 1999). La seva presència al jardí al llarg del temps transcorregut a la novel·la serà alhora també el símbol de la decadència i de la mort que, passat el temps, contempla Armanda:
«Li vingueren ganes de passejar per sota d’aquells arbres tan seus, tan coneguts, sense tenir l’angúnia de pensar que algú pogués dir: Què fa l’Armanda allà dins?» S’aturava a mirar els colors de les soques, arrencava brins d’herbes, collia fulles… s’havien acabat les flors. De tant en tant, inesperat, es veia un lliri vermell. Obrí la porteta que donava al camp. Dos o tres ratolins s’amagaren sota la pila d’escombraries, alta que feia esgarrifar. Tancà i continuà el passeig. A mida que s’endinsava, el verd es feia més profund. (…) Les heures eren mestresses del lloc: per terra, abraçades per les soques, suaus amunt d’arbres morts. En collí un parell de brots i asseguda a la gàbia dels paons trenà una corona.» Pàgs. 243-244.
